dos i dos en política no són quatre

Estàvem celebrant el primer aniversari d'una de les nostres nétes en companyia dels fills, amics dels fills, família... i va passar el que no havia passat mai, i és que vam acabar parlant de política local. Els cànons diuen que a taula on hi ha multitud (a vegades dos ja ho som) s'hauria d'evitar parlar de futbol..., i política. Per més anys que passen mai deixem de sorprendre'ns i aquest va ser el cas que vam gaudir o patir. Normalment les persones que estem als consistoris (almenys nosaltres) a casa evitem parlar dels temes del dia a dia sobre la feina. La xerrada a taula va derivar sobre el que va dir un dels amics dels fills: "L'altre dia vaig sentir a Montgó que el passeig, els aiguats, els arbres, la passera, la bandera blava..., és culpa de l'Ajuntament..., del regidor...", i aquí ens va envair la grata sorpresa, perquè els que van respondre i prendre la paraula van ser els fills. Un d'ells va explicar la seva versió, un altre el va contradir, el tercer els va contradir a tots..., però la conversa va anar decantant quee els nois qüestionessin el perquè fem aquesta feina, aquest càrrec, la dedicació, assiduïtat... Lògicament vam optar per sortir per la tangent i en comptes de respondre, per no entrar en el joc, els vam explicar que en tot i per tot hi ha el que s'anomena complexitat i que en política (ho hem dit en diverses ocasions) dos més dos mai són quatre. Vam seguir explicant..., quan éreu petits en edat escolar ens fèieu preguntes que segons els cànons mai havíem de dir no ho sé, per tant fèiem mans i mànigues per respondre allò correcte, ser coherents, no incórrer en mentida i fer la sensació d'ésser uns pares intel·ligents.

Dit això a taula, tothom va seguir amb la seva i com sol ser normal..., a veure qui la deia més grossa. Una estona més tard, estàvem remenant pel jardí quan un dels fills s'apropa i pregunta, i què diuen els canons sobre els ciutadans quan van als consistoris per informar-se, preguntar, interpel·lar? Vam fer mans i mànigues, dient que els ciutadans el que volen és la solució al seu problema i sovint no se'ls dóna, simplement, perquè no depèn de la persona que l'atén. Algun es conformarien amb alguna frase de consolació, però es troben en el mateix, ja que l'administratiu o tècnic de torn no està prou informat sobre el tema i d'altres, que si no els donen la solució, ni una consolació, en tindrien prou (a la seva manera) amb una raonable explicació..., però en aquest cas pot ser una qüestió d'interpretació. També sol passar que quan un ciutadà considera que la persona que l'informa o atén cau en contradicció o no és el que ell vol escoltar, llavors pla, perquè encara que el tracte sigui correcte esdevé incorrecte, la intenció mala voluntat, la cortesia inconsideració i d'ésser una persona habitualment amable passa a ser un malagradós. Alguns d'aquests ciutadans quan no obtenen satisfacció o complaença, l'administració esdevé el dolent de la pel·lícula i la reacció sempre és inesperada. Alguns insisteixen fins que ho aconsegueixen, altres s'hi resignen i pensen que això no hi ha qui ho arregli, però al cap d'unes setmanes ho tornen a provar..., i uns tercers (els més radicals) en fan una croada personal.

Suposem que a tots els consistoris existeix una minoria de ciutadans ressentits que arrosseguen alguna decepció (política o personal) o simplement hi ha algun polític que no és sant de la seva devoció i aquesta és l'excusa per fomentar la discòrdia, el ressentiment, la confrontació de tots contra tothom. Normalment aquestes persones confonen la gimnàstica amb la magnèsia i dintre de la seva problemàtica mental, donen pas a les enveges, rancúnies, mala fe, que aparentment no existeix, però si sembla que tinguin un viver que cultiven dintre seu, fins i tot són com una mosca collonera que només fa que rondar sempre pel mateix lloc i amb la mateixa persona amb l'objectiu de trobar-li el punt flac o debilitat, perquè hi hagi escissió, desavinença, ruptura, mal rotllo.

Ens permetem fer una reflexió per aquesta minoria de ciutadans mal adaptats per si algun d'ells té aspiracions polítiques o no. Avui són on són i demà voldran ser on no són avui i amb les formes que portant aquesta croada..., el més normal és que es quedin sense grial, parroquians, col·laboradors... i credibilitat.

Vicenç Folgado, publicat en el Diari de Girona, Dissabte 04 d'octubre de 2008